M1.862 - PRC Àmbit millora de la pràctica educativa (formal) - Aula 2

Públic

Arribar al final de l’estada de pràctiques em porta a fer una valoració global del procés viscut, no només en relació amb el programa d’intervenció implementat, sinó també respecte al meu propi aprenentatge professional. Aquest període m’ha permès apropar-me a la realitat d’un centre educatiu des d’una mirada psicopedagògica. També, observar necessitats reals, dissenyar una proposta d’intervenció, assessorar a les docents i posar en pràctica el programa dins l’aula ordinària. Alhora, també ha estat una experiència plena de contradiccions, dificultats organitzatives i aprenentatges que m’han ajudat a entendre millor la complexitat de la professió.

Una de les principals conclusions que extrec és que la pràctica psicopedagògica és molt més complexa del que sovint es pot imaginar des de la teoria. En els documents, els programes i les planificacions, els processos semblen ordenats, ja que primer es detecten les necessitats, després es defineixen els objectius, es dissenyen les activitats, i s’implementen avaluen. Però la realitat del centre és molt més dinàmica. Hi ha horaris que canvien, reunions imprevistes, manca de recursos, sobrecàrrega docent, dificultats de coordinació i necessitats dels infants que no sempre encaixen amb allò que s’havia previst. Per això mateix aquesta experiència m’ha ajudat a comprendre que una bona intervenció no és la que s’aplica de manera rígida, sinó la que sap adaptar-se sense perdre el sentit.

Durant el transcurs de les pràctiques he pogut desenvolupar competències importants vinculades al diagnòstic de necessitats, el disseny d’intervencions i a l’avaluació de processos. Des de l’inici, l’observació del centre m’ha permès identificar una necessitat clara relacionada amb la gestió emocional, especialment en els infants amb TEA i amb dificultats de regulació. A partir d’aquesta detecció, he pogut dissenyar un programa d’intervenció psicopedagògica basat en el reconeixement, l’expressió i la regulació emocional, amb materials visuals, activitats manipulatives, recursos digitals i una estructura accessible per al professorat. Tot aquest procés m’ha ajudat a passar d’una mirada més docent a una mirada més psicopedagògica, centrada sobretot a comprendre el context, orientar la pràctica educativa i oferir eines de millora.

També considero que he desenvolupat competències relacionades amb l’assessorament al professorat. Encara que l’assessorament no s’ha pogut dur a terme amb tota l’amplitud que m’hauria agradat, sí que he pogut presentar el “Site”, explicar la seqüència de les activitats, mostrar els materials i ajustar la proposta amb la tutora d’I4, la vetlladora i la cap d’estudis. A més, he pogut constatar que assessorar no és només explicar què s’ha de fer, sinó escoltar les preocupacions de les docents, entendre les seves limitacions i construir propostes possibles dins la realitat del centre.

Pel que fa a les competències ètiques, les pràctiques també m’han fet reflexionar profundament envers aquest tema. He pogut observar situacions en què era imprescindible preservar la confidencialitat, cuidar el llenguatge utilitzat per parlar dels infants i evitar mirades reduccionistes centrades només en el diagnòstic o en la conducta. Aquesta dimensió ètica m’ha semblat especialment important en el cas de l’alumnat amb TEA sever, ja que sovint les seves conductes poden generar frustració en els adults, però darrere d’aquestes hi ha unes necessitats comunicatives, sensorials i emocionals que cal comprendre. Per aquest motiu, una de les idees que més m’emporto és que la psicopedagogia ha de partir sempre del respecte, de la responsabilitat professional i de la voluntat de comprendre abans d’intervenir.

Tot i aquests aprenentatges, també cal reconèixer que l’estada de pràctiques ha tingut limitacions importants. En molts moments, la meva participació en el centre ha estat centrada sobretot en l’observació d’aula, mentre que m’hauria agradat poder assistir a més reunions, seguiments de casos, assessoraments amb famílies o coordinacions amb altres professionals. Entenc que hi ha qüestions de confidencialitat i que el centre té una organització complexa, però considero que unes pràctiques de psicopedagogia haurien de permetre observar de manera més completa les funcions reals de la psicopedagoga dins del centre. També penso que aquesta manca d’accés a determinats espais ha limitat molt el meu aprenentatge.

A més, hauria estat necessari disposar d’una planificació inicial més clara i d’un acompanyament més sostingut durant el procés. La implementació del programa es va poder dur a terme, però es va concretar tard i amb poc marge. Això m’ha obligat a adaptar la proposta inicial i reduir-la. A més, en alguns moments he trobat a faltar un retorn més específic sobre la meva pràctica, especialment durant les sessions d’implementació. Considero que la retroacció professional és essencial en un període de pràctiques, ja que ajuda a revisar les pròpies decisions, identificar punts forts i detectar aspectes de millora.

Malgrat això, aquesta experiència també m’ha ensenyat que no tots els aprenentatges són còmodes. De vegades, les situacions que generen més frustració són també les que permeten construir una mirada més crítica i realista. En aquest sentit, encara que alguns aspectes de l’estada han estat decebedors, també m’han ajudat a entendre millor les tensions que existeixen entre la teoria i la pràctica, entre allò que seria desitjable i allò que realment és possible dins d’un centre educatiu. Penso també que aquesta presa de consciència és un aprenentatge molt important a tenir en compte.

En relació amb els continguts del Màster, considero que he pogut connectar la pràctica amb diferents aprenentatges treballats al llarg de la formació. Sobretot pel que fa a la mirada inclusiva, l’anàlisi de les necessitats, el treball col·laboratiu, l’ús de les TIC, l’avaluació de programes, la intervenció en contextos formals i la dimensió ètica han estat presents durant tot el procés. També he pogut comprovar la importància de fonamentar les decisions psicopedagògiques en referents teòrics, però sense perdre mai de vista la realitat concreta de l’aula. Cal destacar que la teoria ajuda a orientar la mirada, però és la pràctica la que obliga a matisar-la, adaptar-la i fer-la viable.

Tanmateix, a nivell personal, aquestes pràctiques m’han ajudat a consolidar la meva identitat com a futura psicopedagoga. He après que aquest rol no consisteix només a detectar dificultats o crear materials, sinó a acompanyar processos de canvi, generar espais de reflexió, construir ponts amb el professorat i defensar una mirada més comprensiva cap a l’alumnat. També he entès que la psicopedagogia requereix molta sensibilitat, una gran capacitat d’escolta, flexibilitat i un criteri professional per prendre decisions en contextos sovint incerts.

Finalment, m’agradaria remarcar que valoro aquesta estada com una experiència formativa complexa, amb aspectes molt enriquidors i amb altres que m’han generat una gran frustració. He pogut desenvolupar un programa de qualitat, implementar-lo en un context real i extreure aprenentatges significatius sobre la intervenció psicopedagògica. Alhora, he pogut veure que perquè unes pràctiques siguin realment completes cal una bona planificació, espais de participació, retorn professional i una coordinació clara entre el centre i l’estudiant. Finalment, em quedo amb la idea que la psicopedagogia és una professió que exigeix mirar més enllà de la conducta, entendre els contextos i construir respostes possibles, humanes i inclusives davant realitats educatives que sovint són molt més complexes del que semblen.