M1.862 - PRC Àmbit millora de la pràctica educativa (formal) - Aula 2

Públic

En el procés de planificació del programa d’intervenció psicopedagògica, la idea inicial era implementar-lo a I5 d’Infantil, 1r i 2n de Primària, però s’ha adaptat segons la detecció de les necessitats reals del centre. L’objectiu principal ha estat oferir eines al professorat per al treball en el reconeixement, l’expressió i la regulació emocional des d’una mirada inclusiva. Específicament, amb l’alumnat que presenta dificultats conductuals, emocionals o necessitats educatives específiques, sobretot amb trets autístics.

Aquesta adaptació també s’ha fet tenint en compte els objectius plantejats al REPTE 3, especialment l’objectiu general de desenvolupar un programa d’intervenció psicopedagògica basat en l’educació emocional inclusiva que afavoreixi el reconeixement, l’expressió i la regulació emocional dins l’aula ordinària. Tot i que inicialment la proposta estava pensada per a I5 i Cicle Inicial, la realitat del centre i les necessitats detectades han fet necessari concretar la implementació a l’aula d’I4. Per aquest motiu, considero que aquesta modificació no suposa una ruptura amb la proposta inicial, sinó una adaptació contextualitzada i coherent amb la finalitat del programa.

Des d’un inici, la present proposta s’ha compartit amb la psicopedagoga/tutora de pràctiques del centre. Cal destacar que, encara que el programa ha estat dissenyat per implementar-lo en els cursos programats i s’ha compartit amb ella en tot moment per així poder portar-lo a terme, finalment, després d’intentar parlar amb ella i poder coordinar-me, la qual cosa ha estat difícil, m’ha demanat dur a terme la implementació exclusivament a l’aula d’I4, justificant que la tutora d’aquesta aula ha estat la més receptiva per dur a terme el programa. Per aquest motiu, paral·lelament, el “Site” creat amb tota la proposta s’ha compartit amb la tutora d’I4 i la cap d’estudis d’Infantil perquè així poguessin revisar el contingut, els materials i la seqüenciació de les activitats, juntament amb el meu assessorament i explicació del programa.

Tot i que el programa i els materials estaven pràcticament acabats des de mitjans-finals d’abril, ha resultat molt complicat trobar un espai per a portar a terme l’assessorament amb totes les docents. La realitat del centre és complexa i hi ha falta d’hores per a les coordinacions i traspàs d’informació. Cal remarcar que els hi manquen suports i recursos específics, ja que l’escola no disposa de mestre/a d’Atenció a la Diversitat, pedagogia terapèutica o Educació Especial, ni d’aula de SIEI. També manquen hores de suport de vetlladora. Els i les mestres del centre exposen que troben a faltar més hores de formació, sobretot pel que fa a la inclusió i el DUA.

Aquesta situació m’ha fet prendre consciència que la intervenció psicopedagògica no es pot entendre només com el disseny d’un programa, sinó també com un procés d’acompanyament, assessorament i adaptació constant a la realitat del centre. En aquest sentit, el meu rol no ha estat únicament presentar una proposta, sinó escoltar les necessitats de les docents, ajustar els materials i intentar construir acords realistes que fossin possibles dins del temps disponible i dels recursos existents.

Cal remarcar que la psicopedagoga constantment té reunions amb famílies, coordinacions i entrevistes. Per aquest motiu, l’atenció individualitzada i les observacions amb l’alumnat específic són limitades. Paral·lelament, després de compartir la detecció de necessitats i tot el programa dissenyat amb ella, m’ha resultat molt complicat poder organitzar com i quan fer l’assessorament i la implementació. Encara que li reiterava la importància d’implementar el programa, ho anava allargant setmana rere setmana. La solució que em va donar finalment ha estat fer l’assessorament i la implementació del programa al grup d’I4.

Finalment, el dimecres 13 de maig a la tarda vaig poder realitzar l’assessorament amb la tutora d’I4, la vetlladora d’Infantil i la cap d’estudis. L’objectiu principal d’aquesta trobada va ser exposar el funcionament del programa, explicar el contingut del “Site” i presentar els materials elaborats per a cada activitat. També va ser un espai per concretar acords, ajustar la planificació inicial i valorar de quina manera es podia portar a terme la proposta dins la realitat específica de l’aula. Per aquest motiu, la reunió no només va tenir una funció informativa, sinó també de coordinació i presa de decisions compartides.

En relació amb els objectius específics del REPTE 3, aquest assessorament ha respost especialment a l’objectiu de proporcionar al professorat estratègies i recursos per treballar l’educació emocional des d’una perspectiva inclusiva. A través del “Site”, dels materials visuals, dels pictogrames i de l’explicació de la seqüència d’activitats, he pogut oferir una eina estructurada perquè les docents poguessin comprendre la proposta i aplicar-la dins l’aula ordinària. També considero que aquest assessorament ha estat vinculat a l’objectiu de millorar el clima d’aula i la participació de tot l’alumnat, ja que la proposta s’ha plantejat des d’una mirada preventiva i inclusiva.

En la reunió vaig explicar la seqüència dels tres blocs, els objectius de cada activitat i els instruments d’avaluació. També vaig remarcar la importància de respectar la progressió emocional plantejada: primer reconèixer les emocions, després expressar-les i finalment regular-les. Considero que aquesta seqüència és important, ja que no es pot demanar a un infant que reguli una emoció si abans no ha pogut identificar-la o expressar-la d’alguna manera. En aquest sentit, la proposta parteix d’una mirada inclusiva i preventiva, i intenta donar resposta a les necessitats emocionals del grup des de l’aula ordinària, incorporant suports visuals, pictogrames, materials manipulatius i dinàmiques accessibles per a tots els infants.

Pel que fa a l’avaluació, també es van presentar els instruments previstos al REPTE 3 i recollits al “Site”, especialment l’observació sistemàtica, els registres qualitatius d’aula i les rúbriques autoavaluatives. Aquests instruments han de permetre valorar indicadors de procés, com la participació de l’alumnat, la implicació en les activitats i l’ús d’estratègies emocionals amb suport, així com indicadors de resultat vinculats a la millora en el reconeixement, l’expressió i la regulació emocional. D’aquesta manera, l’avaluació es planteja com un procés continu i formatiu, no només com una valoració final.

A més, vam acordar adaptar la implementació a la realitat del temps de les pràctiques que quedava i també a les necessitats concretes de l’aula. Per aquest motiu, es va decidir organitzar les sessions per racons i dur-les a terme durant tres dijous consecutius, fent un bloc per sessió. Això va permetre oferir un acompanyament més proper als infants i sobretot flexibilitzar la intervenció, adaptant-la a les necessitats que anessin apareixent. Aquest acord també em va semblar coherent amb els principis d’inclusió educativa, ja que permetia mantenir la proposta dins l’aula ordinària i evitar que l’alumnat amb més dificultats quedés separat de la resta del grup.

Durant la reunió també vam parlar en concret de la realitat específica de l’aula d’I4, que és especialment complexa. Hi ha dos bessons amb TEA sever, sense llenguatge oral ni comunicació funcional, i les mestres estaven iniciant des de feia molt poc temps la incorporació dels recursos de pictogrames i comunicadors. Aquest fet em va fer replantejar moltes coses, ja que des d’un inici el programa estava pensat per a infants amb TEA amb unes mínimes capacitats de comunicació i de llenguatge funcional. Per la qual cosa, encara que la proposta és inclusiva i pensada per a tot el grup, vaig començar a observar que adaptar-la a un context d’autisme tan sever seria molt més complex del que inicialment imaginava.

També hi ha un altre infant amb autisme, però aquest sí que té comunicació, i dos infants més amb dificultats en la regulació emocional i amb molt poca tolerància a la frustració. Cal destacar que aquests tres nens en concret han acollit molt bé el programa i els ha ajudat, juntament amb la resta del grup. Ha estat enriquidor fer la implementació en gran grup de manera inclusiva, ja que el programa ha donat resposta a les necessitats emocionals de tots els infants de l’aula.

Com a evidències inicials d’aquest procés d’assessorament, puc destacar el retorn verbal de les docents, la revisió conjunta dels materials, l’adaptació de la temporalització i l’acord de dur a terme la intervenció per racons. Aquestes evidències no són només materials, sinó també observables en la manera com les mestres van valorar la proposta, van plantejar dubtes i van expressar preocupacions concretes sobre l’aplicació dels recursos amb determinats infants. Considero que aquest intercanvi ha estat important perquè m’ha permès ajustar la intervenció abans d’implementar-la i fer-la més coherent amb el context real.

El retorn de les docents envers els materials i la proposta després de l’assessorament ha estat positiu. Han valorat especialment la simbologia emocional, els pictogrames i les activitats manipulatives. Així mateix, també han verbalitzat una gran preocupació sobre la resposta dels dos bessons amb autisme sever, degut a que estan en una etapa molt sensorial i gens comunicativa, i sobre la dificultat de sostenir algunes situacions de desregulació emocional dins l’aula ordinària. També han expressat la dificultat d’aplicar la proposta i els materials amb aquests dos alumnes en concret.

Aquest punt m’ha fet reflexionar també sobre la dimensió ètica de la intervenció psicopedagògica. Quan es parla d’infants amb necessitats educatives específiques, és essencial preservar la confidencialitat, evitar etiquetes reduccionistes i entendre que cada conducta té un sentit dins d’una història i un context. Per aquest motiu, considero que l’assessorament ha de partir sempre del respecte a la diversitat, de la responsabilitat professional i d’una mirada que no culpabilitzi l’infant, sinó que intenti comprendre quines barreres de l’entorn poden estar dificultant la seva participació i benestar.

A nivell personal, aquest assessorament m’ha fet prendre consciència que la realitat educativa molt sovint requereix flexibilitzar constantment allò que des de la teoria sembla estructurat i clar. He entès que intervenir i assessorar no és només dissenyar activitats o recursos, sinó tenir sensibilitat i empatia per a poder anar adaptant-te contínuament a les necessitats emocionals, contextuals i humanes que apareixen dins l’aula. També he pogut veure que el rol de la psicopedagoga implica acompanyar els docents, escoltar les seves preocupacions, generar espais de coordinació i ajudar a transformar les dificultats en possibles accions educatives.

Per tant, aquesta entrada em permet valorar que l’assessorament ha estat un pas necessari abans de la implementació. Tot i les dificultats de coordinació i la manca de temps, s’han pogut concretar objectius, recursos, acords i una temporalització possible. Alhora, m’ha ajudat a comprendre que una intervenció psicopedagògica no pot ser tancada ni rígida, sinó que ha d’estar oberta a la revisió constant, a l’avaluació del procés i a la realitat de cada grup d’infants.